CARTA SEMANAL DEL ARZOBISPO DE VALENCIA

El día 26 de julio la Iglesia celebra la fiesta de los santos Joaquín y Ana, que, según una antigua tradición no atestiguada por los evangelios, pero que se remonta al siglo II, fueron los padres de la Virgen María. Las tradiciones relacionadas con el nacimiento de María tienen elementos comunes con algunos relatos sobre la concepción y nacimiento de personajes importantes de la historia de la salvación, especialmente en lo que se refiere a la edad avanzada de los padres, a una vida caracterizada por la piedad y el temor de Dios que les llevaba a confiar en Él, y a una intervención divina que anuncia la concepción y el nacimiento del hijo. Con esto se está indicando algo muy importante: se trata de personajes que son un regalo de Dios para la humanidad y que han sido pensados por Dios para una misión en favor de su pueblo. La tradición sobre la edad de Joaquín y Ana llevó al papa Francisco a establecer la Jornada mundial de los abuelos y de los mayores en un domingo cercano al 26 de julio.

La celebración de este año se enmarca en el jubileo de la esperanza. A ello alude el lema elegido: “Dichoso aquél que no ha perdido la esperanza” (Eclo 14, 2). Todos estos ancianos, cuyas mujeres eran consideradas estériles, humanamente hablando, no tenían motivos para la esperanza en una sociedad y una cultura, en la que el no tener hijos era considerado como una desgracia. Confiaban en Dios, observaban sus preceptos, vivían en el temor de su santo nombre, eran justos y hacían el bien a los demás y, sin embargo, parecía que Dios no reconocía su justicia, porque les negaba lo que era tenido como su mayor bendición: los hijos.

Cuando se confunde la esperanza con el optimismo de los consiguen todo lo que desean y alcanzan todo lo que se proponen; cuando la esperanza se centra en objetivos puramente materiales e intramundanos; o cuando se piensa que solo se puede esperar aquello que se puede conseguir con las propias fuerzas, se llega a pensar la esperanza es la virtud de aquellos a los que todo les va bien. Los “fracasados” del mundo no tienen razones para la esperanza.

Los ancianos Joaquín y Ana deben ser tenidos como modelos de la auténtica esperanza cristiana, porque esta virtud no es la de quienes triunfan en la vida, sino la de aquellos que confían en Dios y, por tanto, no abandonan sus caminos. Tenían la certeza de que, de un modo u otro, Dios les bendeciría por su fidelidad. No tenían la prisa en conseguir lo que deseaban y se adecuaban a los tiempos de Dios. En ellos vemos realizado lo que enseña el papa Francisco en la bula de convocatoria del jubileo: La paciencia es la virtud de la esperanza. Finalmente, la meta de su esperanza, como la de todos los justos del Antiguo Testamento, al que ellos pertenecían, no era la realización de sus deseos sino del designio de salvación sobre toda la humanidad.

En nuestra sociedad, muchos piensan que los ancianos, que viven la etapa última de esta vida, ya no pueden tener esperanza. Sin embargo, por su fidelidad a Dios y su mirada hacia la vida eterna, ellos son un modelo de la verdadera esperanza cristiana. Gracias por vuestro testimonio y feliz descanso a todos. Hasta el próximo mes de septiembre.

Con mi bendición y afecto,

+Enrique Benavent Vidal
Arzobispo de Valencia

El dia 26 de juliol l’Església celebra la festa dels sants Joaquim i Anna, que, segons una antiga tradició no testificada pels evangelis, però que es remunta al segle II, van ser els pares de la Mare de Déu. Les tradicions relacionades amb el naixement de Maria tenen elements comuns amb alguns relats sobre la concepció i naixement de personatges importants de la història de la salvació, especialment pel que fa a l’edat avançada dels pares, a una vida caracteritzada per la pietat i el temor de Déu que els portava a confiar en Ell, i a una intervenció divina que anuncia la concepció i el naixement del fill. Amb això s’està indicant una cosa molt important: es tracta de personatges que són un regal de Déu per a la humanitat i que han sigut pensats per Déu per a una missió en favor del seu poble. La tradició sobre l’edat de Joaquim i Anna va portar al papa Francesc a establir la Jornada mundial dels iaios i dels majors en un diumenge pròxim al 26 de juliol.

La celebració d’enguany s’emmarca en el jubileu de l’esperança. A això al·ludix el lema triat: “Feliç aquell que no ha perdut l’esperança” (Si 14, 2). Tots estos ancians, les dones dels quals eren considerades estèrils, humanament parlant, no tenien motius per a l’esperança en una societat i una cultura, en la qual el no tindre fills era considerat com una desgràcia. Confiaven en Déu, observaven els seus preceptes, vivien en el temor del seu sant nom, eren justos i feien el bé als altres i, no obstant això, semblava que Déu no reconeixia la seua justícia, perquè els negava el que era tingut com la seua major benedicció: els fills.

Quan es confon l’esperança amb l’optimisme dels aconseguixen tot el que desitgen i aconseguixen tot el que es proposen; quan l’esperança se centra en objectius purament materials i circumscrits a este món; o quan es pensa que només es pot esperar allò que es pot aconseguir amb les pròpies forces, s’arriba a pensar l’esperança és la virtut d’aquells als quals tot els va bé. Els “fracassats” del món no tenen raons per a l’esperança.

Els ancians Joaquim i Anna han de ser tinguts com a models de l’autèntica esperança cristiana, perquè esta virtut no és la dels qui triomfen en la vida, sinó la d’aquells que confien en Déu i, per tant, no abandonen els seus camins. Tenien la certesa que, d’un mode o un altre, Déu els beneiria per la seua fidelitat. No tenien la pressa a aconseguir el que desitjaven i s’adequaven als temps de Déu. En ells veiem realitzat el que ensenya el papa Francesc en la butlla de convocatòria del jubileu: La paciència és la virtut de l’esperança. Finalment, la meta de la seua esperança, com la de tots els justos de l’Antic Testament, al qual ells pertanyien, no era la realització dels seus desitjos sinó del designi de salvació sobre tota la humanitat.

En la nostra societat, molts pensen que els ancians, que viuen l’etapa última d’esta vida, ja no poden tindre esperança. No obstant això, per la seua fidelitat a Déu i la seua mirada cap a la vida eterna, ells són un model de la vertadera esperança cristiana. Gràcies pel vostre testimoniatge i feliç descans a tots. Fins el mes de setembre.

Rebeu el meu afecte i la meua benedicció.

+Enrique Benavent Vidal 

Arquebisbe de València