CARTA SEMANAL DEL ARZOBISPO DE VALENCIA

El domingo de la Santísima Trinidad la Iglesia nos invita a rezar por aquellos y aquellas que rezan. Se celebra “la jornada pro orantibus”. Los cristianos sabemos que la oración es necesaria para que nuestra fe sea una fe viva que nos lleve a unirnos a Dios y a los hermanos. La mirada contemplativa de Dios, del mundo y de los hermanos es fundamental en la vivencia de la fe. Pero en la Iglesia hay una vocación a entregar la vida al Señor haciendo de la oración el eje fundamental de la existencia. Este carisma es propio de monjas y monjes. Todo lo que ocurre dentro de los muros de un monasterio está en función de la oración y de la contemplación.

El lema que la Conferencia Episcopal ha propuesto para la jornada de este año tiene forma de pregunta: “Vida contemplativa: ¿por quién eres?”. Esta pregunta no remite a un “que” (eres para un determinado trabajo, para defender una idea o una ideología), sino a un “quien”, a una persona. El Dios de Jesucristo es el que sostiene y determina toda la vida contemplativa, un Dios de infinito Amor, que pide una respuesta de amor. Por eso, esta vocación exige la entrega de la propia vida.

En otras ocasiones he recordado que el optimismo no es lo mismo que la esperanza, pues la esperanza se apoya en Dios y nos mantiene firmes y serenos en medio de las dificultades. Ahora me parece oportuno recordar que hay que distinguir entre éxito y fruto. Porque si medimos la vida contemplativa según los criterios del mundo, podemos concluir fácilmente que no tiene ningún éxito, ningún resultado deslumbrante e inmediato. Ahora bien, la vida contemplativa da mucho fruto. El fruto se espera con paciencia, porque la semilla crece, pero el sembrador no sabe cuándo llegará el fruto; ni dónde ese fruto producirá sus efectos. La fecundidad es muchas veces invisible, “no puede ser contabilizada. Uno sabe bien que su vida dará frutos, pero sin pretender saber cómo, ni dónde, ni cuándo… Quizás el Señor toma nuestra entrega para derramar bendiciones” donde menos nos imaginamos (FRANCISCO, Evangelii Gaudium, 279).

Además de ser un estímulo para todos los cristianos, las monjas y los monjes son también la voz de todas las personas que no rezan. Y de esta forma las arrastran con ellos hacia Dios, viviendo así la comunión de los santos y siendo solidarias con toda la humanidad. Sin olvidar la oración de intercesión por los presos, los refugiados, los emigrantes, las víctimas de dependencias, los perseguidos, los parados, los enfermos, las familias desestructuradas… O sea, una oración que abarca a la humanidad doliente, pobre y necesitada. “Por vuestra oración, dice Francisco, vosotras curáis las llagas de tantos hermanos”. Y recordando la escena del libro del Éxodo (17,11) en la que la oración de Moisés decide la suerte de su pueblo, el Papa dijo en un documento sobre la vida contemplativa: “Hoy, como entonces, podemos pensar que las suertes de la humanidad se deciden en el corazón orante y en los brazos levantados de las contemplativas” (Vultum Dei Quaerere, 17). Que esta jornada nos lleve a agradecer a Dios el testimonio de entrega de quienes han entregado su vida a Dios en el camino de la vida contemplativa.

Recibid mi bendición.

+Enrique Benavent Vidal
Arzobispo de Valencia

El diumenge de la Santíssima Trinidad l’Església ens convida a resar per aquells i aquelles que resen. Se celebra “la jornada pro orantibus”. Els cristians sabem que l’oració és necessària perquè la nostra fe siga una fe viva que ens porte a unir-nos a Déu i als germans. La mirada contemplativa de Déu, del món i dels germans és fonamental en la vivència de la fe. Però a l’Església hi ha una vocació a entregar la vida al Senyor fent de l’oració l’eix fonamental de l’existència. Este carisma és propi de monges i monjos. Tot el que ocorre dins dels murs d’un monestir està en funció de l’oració i de la contemplació.

El lema que la Conferència Episcopal ha proposat per a la jornada d’enguany té forma de pregunta: “Vida contemplativa: ¿per qui eres?”. Esta pregunta no remet a un “que” (eres per a un determinat treball, per a defendre una idea o una ideologia), sinó a un “qui”, a una persona. El Déu de Jesucrist és el que sosté i determina tota la vida contemplativa, un Déu d’infinit Amor, que demana una resposta d’amor. Per això, esta vocació exigix el lliurament de la pròpia vida.

En altres ocasions he recordat que l’optimisme no és el mateix que l’esperança, perquè l’esperança es recolza en Déu i ens manté fermes i serens enmig de les dificultats. Ara em sembla oportú recordar que cal distingir entre èxit i fruit. Perquè si mesurem la vida contemplativa segons els criteris del món, podem concloure fàcilment que no té cap èxit, cap resultat enlluernador i immediat. Ara bé, la vida contemplativa dona molt fruit. El fruit s’espera amb paciència, perquè la llavor creix, però el sembrador no sap quan arribarà el fruit; ni on eixe fruit produirà els seus efectes. La fecunditat és moltes vegades invisible, “no pot ser comptabilitzada. Un sap bé que la seua vida donarà fruits, però sense pretendre saber com, ni on, ni quan… Potser el Senyor pren el nostre lliurament per a vessar benediccions” on menys ens imaginem (FRANCESC, Evangelii Gaudium, 279).

A més de ser un estímul per a tots els cristians, les monges i els monjos són també la veu de totes les persones que no resen. I d’esta manera les arrosseguen amb ells cap a Déu, vivint així la comunió dels sants i sent solidàries amb tota la humanitat. Sense oblidar l’oració d’intercessió pels presos, els refugiats, els emigrants, les víctimes de dependències, els perseguits, els aturats, els malalts, les famílies des-estructurades… És a dir, una oració que abasta a la humanitat malalta, pobra i necessitada. “Per la vostra oració, diu Francesc, vosaltres cureu les nafres de tants germans”. I recordant l’escena del llibre de l’Èxode (17,11) en la qual l’oració de Moisés decidix la sort del seu poble, el Papa Francesc va dir en un document sobre la vida contemplativa: “Hui, com llavors, podem pensar que les sorts de la humanitat es decidixen en el cor orant i als braços alçats de les contemplatives” (Vultum Dei Quaerere, 17). Que esta jornada ens porte a agrair a Déu el testimoniatge de lliurament dels qui han entregat la seua vida a Déu en el camí de la vida contemplativa.

Rebeu la meua benedicció.

+Enrique Benavent Vidal 

Arquebisbe de València