10 de Diciembre 2022  Homilia integra de Monseñor Benavent en la Toma de Posesión

Cartas semanales del Arzobispo de Valencia 

14 de Septiembre 2023

15 de Mayo 2024

PENTECOSTÉS: EL FRUTO DEL ESPÍRITU

La celebración de la solemnidad de Pentecostés, que es el culmen del tiempo de Pascua, es una buena ocasión para que reflexionemos sobre la importancia del Espíritu Santo para nuestra vida cristiana. Él ha sido enviado a nuestros corazones y viene en ayuda de nuestra debilidad para que podamos llamarnos y ser en verdad cristianos: “nadie puede decir <<Jesús es Señor>> si no es bajo la acción del Espíritu Santo” (1Co 12, 3).

A pesar de esto, para muchos cristianos es el gran olvidado. A diferencia de Cristo, que se hizo hombre y entró en la historia, su acción más difícil de discernir. Para superar esta “marginación” del Espíritu, en ciertos movimientos y grupos se quiere experimentar su presencia de una manera sensible, por medio de ciertos dones y carismas especiales concedidos a algunos cristianos. Ahora bien, las gracias extraordinarias no constituyen su acción fundamental. Quienes las reciben deben acogerlas con humildad y no creerse superiores a los demás, deben vivirlas en comunión con la Iglesia y para su edificación, y deben someterse al discernimiento de los pastores del Pueblo de Dios.

Si la acción del Espíritu fuera esta, nos encontraríamos ante una Iglesia en la que habría cristianos de distintas categorías, porque quienes las tuvieran podrían llegar a pensar que son mejores que los demás, y quien no las tuviera pensaría que no ha recibido el don del Espíritu. El Espíritu Santo es enviado a todos los creyentes en Cristo, por lo que nadie puede apropiarse de él; y su acción principal tiene un carácter invisible, ya que su efecto fundamental en el corazón de los creyentes es la vida de la gracia y la santificación.

El criterio fundamental para discernir si vivimos según el Espíritu no son las gracias visibles, sino su fruto en nuestros corazones. En la carta a los Gálatas (5, 22-23), san Pablo nos enseña que el “fruto” del Espíritu es el amor. Es importante caer en la cuenta de que en este texto no se habla de los “frutos”, sino del “fruto” (en singular) del Espíritu. Este detalle es importante para entender su acción en nosotros: el primer efecto del Espíritu Santo en nuestras vidas personales es despertar en nuestros corazones el amor filial a Dios nuestro Padre. Por ello, quien vive según el Espíritu puede llamar a Dios “Padre” y abandonarse en sus manos, con una confianza y un amor ilimitados.

Ahora bien, la autenticidad y la verdad de ese amor a Dios se manifiestan en aquellas actitudes que difunden el bien a todos los que nos rodean (alegría, paz, paciencia, afabilidad, bondad y lealtad) y que preservan al creyente del orgullo y del egoísmo (modestia y dominio de sí). Por el contrario, si un cristiano no está fundamentado en el amor a Dios como centro de su vida, con mucha facilidad se desanima en su vida cristiana, la vive como una carga que le resulta insoportable, o acaba cayendo en la tentación de pensar que es mejor que los demás.

Esta acción invisible, y no las gracias visibles que a menudo se manifiestan con una cierta espectacularidad, es la que nos ayuda a discernir su presencia en nosotros.

+Enrique Benavent Vidal
Arzobispo de Valencia

PENTECOSTA: EL FRUIT DE L’ESPERIT

La celebració de la solemnitat de Pentecosta, que és el cim del temps de Pasqua, és una bona ocasió perquè reflexionem sobre la importància de l’Esperit Sant per a la nostra vida cristiana. Ell ha sigut enviat als nostres cors i ve en ajuda de la nostra debilitat perquè puguem dir-nos i ser en veritat cristians: “ningú pot dir <<Jesús és Senyor>> si no és sota l’acció de l’Esperit Sant” (1Co 12, 3).

A pesar d’això, per a molts cristians és el gran oblidat. A diferència de Crist, que es va fer home i va entrar en la història, la seua acció més difícil de discernir. Per a superar esta “marginació” de l’Esperit, en certs moviments i grups es vol experimentar la seua presència d’una manera sensible, per mitjà d’uns certs dons i carismes especials concedits a alguns cristians. Ara bé, les gràcies extraordinàries no constituïxen la seua acció fonamental. Els qui les reben han d’acollir-les amb humilitat i no creure’s superiors als altres, han de viure-les en comunió amb l’Església i per a la seua edificació, i han de sotmetre’s al discerniment dels pastors del Poble de Déu.

Si l’acció de l’Esperit fora esta, ens trobaríem davant una Església en la qual hi hauria cristians de diferents categories, perquè els qui les tingueren podrien arribar a pensar que són millors que els altres, i qui no les tinguera pensaria que no ha rebut el do de l’Esperit. L’Esperit Sant és enviat a tots els creients en Crist, per la qual cosa ningú pot apropiar-se d’ell; i la seua acció principal té un caràcter invisible, ja que el seu efecte fonamental en el cor dels creients és la vida de la gràcia i la santificació.

El criteri fonamental per a discernir si vivim segons l’Esperit no són les gràcies visibles, sinó el seu fruit en els nostres cors. En la carta als Gàlates (5, 22-23), sant Pau ens ensenya que el “fruit” de l’Esperit és l’amor. És important caure en el compte que en este text no es parla dels “fruits”, sinó del “fruit” (en singular) de l’Esperit. Este detall és important per a entendre la seua acció en nosaltres: el primer efecte de l’Esperit Sant en les nostres vides personals és despertar en els nostres cors l’amor filial a Déu el nostre Pare. Per això, qui viu segons l’Esperit pot cridar a Déu “Pare” i abandonar-se a les seues mans, amb una confiança i un amor il·limitats.

Ara bé, l’autenticitat i la veritat d’eixe amor a Déu es manifesten en aquelles actituds que difonen el bé a tots els que ens envolten (alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat i lleialtat) i que preserven al creient de l’orgull i de l’egoisme (modèstia i domini de si). Per contra, si un cristià no està fonamentat en l’amor a Déu com a centre de la seua vida, amb molta facilitat es desanima en la seua vida cristiana, la viu com una càrrega que li resulta insuportable, o acaba caient en la temptació de pensar que és millor que els altres.

Esta acció invisible, i no les gràcies visibles que sovint es manifesten amb una certa espectacularitat, és la que ens ajuda a discernir la seua presència en nosaltres.

+Enrique Benavent Vidal 

Arquebisbe de València

Print Friendly, PDF & Email